El passat 10 de setembre vaig tenir al sort de viure un dels dies més especials de la vida d'una de les persones més especials de la vida. Com que em costa molt estar callada, tan bon punt em van dir que estaven promesos, els hi vaig dir que tenia coses a dir aquell dia i que no tenien opció. Malauradament, els nervis, la emoció, el meu serrell i un parell de mosques, van fer que no resultés tan intel·ligible com m'hagués agradat. Demano disculpes i aprofito per compartir les paraules que els vaig dedicar, perquè tenint-los aquí sé que serà una mica més fàcil sentir-los a prop en els dies que vindran i perquè sempre podem recordar que la seva és una història que capgira el món.
Gràcies, de nou, per fer que aquell dia fos màgic per tots nosaltres i per fer-nos sentir la vostra màgia sempre que us tenim a prop. És impossible no estimar-vos.
"Si bé és cert que ningú és imprescinbile, si la vida és prou generosa i tens molta sort, durant el camí trobaràs gent que faràs incondicional per necessitat, trobaràs aquella meitat que et complementa, que t’amplia el camp de visió, que fa dels instants més senzills moments meravellosos i de les petites aventures, grans capítols, sempre inoblidables. La meva meitat avui vesteix de blanc i està més radiant que mai.
Perquè la Mireia, la meva cuquita, més enllà de ser una de les meves millors amigues, és una part inmensa de qui sóc, és l’equilibri que em donen la seva sensibilitat i la seva paciència, que tot sovint em falten, és la mà que sempre tinc al costat, per apretar-la i plorar, per estirar-la i abraçar-la, per fer curta qualsevol distància; els riures en els moments més crítics, totes les paraules que no ens cal dir i també les que necessitem repetir-nos sovint i no ens importa dir-nos una i altra vegada; són infinitat d’estones que em vénen al cap només mirar-la i que sempre em fan sentir que, amb ella al costat, poc més és necessari. Tinc la inmensa sort de saber que el temps juga sempre a favor nostre, perquè els anys només han fet més fort i més màgic allò que ens uneix; i saber que, circumstàncies a part, sempre cuidarem l’una de l’altra, fa que tot sigui una mica més fàcil, una mica més païble, i la vida una mica més verda i més bonica. Tinc la inmensa sort d’haver trobat una meitat, algú per qui sempre estic disposada a donar un trosset de mi sabent que, tot i així, sempre surto guanyant, algú a qui estimar com no m’estimo a ningú més: fins l’estrella més alta. Always.
I ella… que no tenia prou amb aguantar una leo, ja fa cinc anys va descobrir que el sis d’agost era un dels dies més significants per a ella, i des d’aleshores fa camí agafada del Roger, la seva gran meitat (ho sento, jo estava primer).
Tots sabem com va anar: es van trobar a una cuina, la Mireia es va enlluernar amb els cabells rossets d’en Roger, en Roger li va donar a tastar licors d’arreu del món i, bé, avui estem aquí.
Estem aquí celebrant la sort de que un dia es trobessin i només volguessin més l’un de l’altre; perquè ells tenen la màgia, no només d’haver crescut l’un amb l’altre, no només d’haver fet inmens aquest “nosaltres”, sinó la proesa de fer créixer a l’altre. En Roger té la inmensa virtut de fer que la Mireia desplegui les ales i prengui el vol, ell és qui ha conseguit que la meva Mireia es vegi tan esplèndida com els altres la veiem, qui li ha donat la seguretat perquè ella cregui en si mateixa tant com ho fem els que l’envoltem i l’estimem, perquè la Mireia sap que només li cal tenir al Roger al costat per arribar allà on es proposi, per ser tot allò que vulgui ser i per atrevir-se a descobrir mil móns tan sols mirant la vida a través dels seus ulls.
Ja fa cinc anys que caminen sobre terreny ferm i sempre han sabut que s’estimen com mai han estimat a ningú altre, que abans… ja no se’n recorden què hi havia abans, no els hi cal. Junts tenen la força d’un excèrcit de titans i han demostrat que les pitjors circumstàncies només els faran més forts, perquè no hi ha cap motor que els fagi avançar tant com saber que es tenen l’un en braços de l’altre. Junts han conseguit impossibles i han demostrat que, malgrat alguns no els veiéssin capaços de sortir-se’n, no els hi calia res: si sabien que tots dos volien fer-ho, ho farien. Ens han ensenyat que és veritat allò de que “el amor mueve al mundo”, i que sí, que l’amor és pacient i servicial, però també és una bomba que esclata entre dues personres per arrassar amb tots els paràmetres establerts i descobrir que la vida era una mica més ensopida, més buida i més grisa abans de trobar-se.
No cal que us desitji cap mena de sort, ja us teniu l’un a l’altre, i de la vostra mà sempre arribaran petites victòries i moltes felicitats.
Perquè són històries com la vostra les que fan que, els descreguts com jo, ens adonem que no hi ha cap final de conte de fades que pugui arribar a capgirar el món com ho heu fet vosaltres, que ho poguem celebrar per molts, molts, molts anys més plegats. "
