dijous, 12 de desembre del 2013

Este año, me cuelo y me adelanto al Adviento.



Este año, por primera vez, no tengo calendario de adviento. Después de deshacerme unas pocas semanas atrás del calendario de diciembre de 2012 con la mitad de chocolatinas todavía por descubrir, era la mejor decisión. ¿Por qué estaba todavía a medias? Porque el chocolate con leche lo tengo prohibidísimo, y si me lo permito, que sea a lo grande, no con una chocolatina diminuta. Total, que cuando pienso en adviento, me vienen a la cabeza los calendarios de chocolatinas y las cuatro velas los domingos en misa; así que este año ni pa’ti, ni pa’mí, porque uno no lo como y lo otro cada vez me cuesta más tragarlo.

Para los que estéis perdidos y no sepáis de qué va la cosa, el Adviento, en el calendario cristiano, es la cuenta atrás para la llegada del niño Jesús, el 25 de diciembre a las 00.00, hora mágica para la Misa del Gallo, obligado ritual de infancia. Independientemente de que uno celebre la llegada de Nuestro Señor Jesusito, el Solsticio de Invierno, el inicio de las vacaciones, o que llegue enero y mandar a tomar por saco los años lamentables, diciembre es un mes de cuenta atrás. Incluso hay quien cuenta atrás para que se termine la Navidad, que nunca llueve a gusto de todos.

Desde luego, no es el caso. La Navidad me encanta. Me encantan las calles iluminadas, los escaparates vestidos de gala, escribir alguna postal, sacar las decoraciones y ponerse manos a la obra; incluso me gustan algunos villancicos y, me gusta el ‘nanarana, nanana’ de Rafael en el anuncio de la lotería. Adoro las comidas navideñas, las cenas –incluso en las que no puedo estar-, y los desayunos después de una guardia nocturna de festivo; con sus discusiones, sus peleas, sus apuros y nuestra imperfección en todo su esplendor; pero sobretodo, con su familiaridad, su cotidianidad, su confianza, sus copas de más y sus vergüenzas de menos, sus sobremesas inacabables, sus fotos tontísimas, y también las casi formales de familia. Me gustan algunos turrones y los roscos de vino más que los polvorones; espero con ansias els galets de Nadal, la comida de Sant Esteve y el roscón de reyes. Me gusta empezar el año con una comida familiar, aunque en la mesa seamos más zombies que personas. Disfruto con los villancicos para hacer cagar al Tió, y arreándole de par en par todos los primos juntos. Me gusta que mi tía cumpla años el día de los inocentes, ¡y tener una excusa más para celebrar! Me gusta tener un motivo para decir, ‘no tenemos excusa, ¡nos vemos sí o sí!’.

Me gusta que los abrazos sean más fáciles y las caras amables más contagiosas.
Me gusta que se pausen los pesares y se haga un esfuerzo por doblar alegrías.
Me gusta celebrar a los que vuelven a casa por Navidad.

Este año no necesito adviento, la Navidad empezó en Londres el 30 de noviembre, con sus luces, sus reencuentros sus comilonas; y me la traje de vuelta en el avión para no soltarla hasta que se la lleven los reyes de Oriente (hasta el año que viene).

Somerset House - London, Nov'13

El compte enrere, sempre que pel camí es segueixi endavant.

Tinc, per bona o mala costum, escriure en el blog en castellà. Els motius són diferents: em sento còmoda, és una llengua que m'encanta, alguns amics i familiars no entenen el català (i no tenen per què, igual que no sé l'holandès o el japonès o qualsevol altra llengua que no siguin les meves nadives i l'anglès), i quan he parlat d'algun tema conflictiu m'ha semblat important que un castellanoparlant entengués les coses amb facilitat. 

Tinc 26 anys i, si fa o no fa, sóc independentista. Dic si fa o no fa perquè ja m'agradaria que en aquest Estat de merda poguéssim conviure sense perdre el nostre bé més preat: la cultura pròpia. Però s'ha demostrat que no pot ser, que els de l'Estat gran no están por la labor. De fet, no estan per feina per res; però, sense desviar-me del tema, han deixat més que demostrat que no estan per feina a l'hora de defensar una llengua que no sigui la castellana, unes tradicions que no siguin les seves i unes voluntats que no vinguin marcades en aquesta Constitució que ens regeix i que s'ha quedat anquilosada en uns temps que no són els que corren. Els que manen a l'Estat Espanyol, crisol de culturas, mai han treballat ni treballaran perquè es visqui en un entorn de tolerància i de respecte de les diverses identitats que formem part del mateix. I ja no parlo de la pela, perquè d'economia no entenc, però em sembla que les xifres parlen soles; parlo de cultura, que al final és el que ens ha fet més mal a tots: que ens vulguin castellanitzar, que ningú s'inmuti, que ens toquin la llengua que tan soferta persisteix malgrat les mil i una prohibicions, que venguin la Història explicada des de l'altra banda, i una llarga llista. No, ha quedat demostrat que el Federalisme (i menys un que funcionés), no és possible. I em sap molt greu, perquè ja em meravello cada cop que estic a l'Alhambra, visito Toledo, torno a Madrid, recordo el Camino de Santiago o fem una escapada a qualsevol indret de la península (la darrera va estar al País Basc, però abans havia estat València); em sap greu perquè he conegut a gent excepcional a tots aquests indrets, perquè part de la meva família és andalusa i algunes de les meves grans amistats, madrilenyes. Però, senyors, si no és possible la convivència, no hi vull ser. Sóc independentista perquè no em reconec en la seva identitat i perquè crec fermament que aquest petit país nostre pot tenir un projecte de creixement per si mateix que no pot tenir formant part de l'Estat Espanyol. 

Però no ens equivoquem. 

Avui ha sortit el senyor Mas i ha dit "Catalans i catalanes, tenim data per la consulta" (i els de l'ABC han dit, "Los muy cabrones nos van a joder la Almudena, ¡ADREDE! -sincerament, vaig viure dos anys a Madrid i des dels 15 mai he perdut el vincle amb la ciutat i sóc incapaç de recordar quan és la festa autonòmica d'allà... ¡EN FIN!). Aleshores molts catalans i catalanes han dit.... "Serem lliiiiuuuureeeeeesssss!!!!" i el país anirà millor només perquè el poble -que encara s'ha de veure- haurà clamat un cant de germanor i llibertat. 
Doncs no. 

Si el procés independentista segueix el seu curs, tal i com va ara per ara, passarà una cosa que mai m'hagués imaginat: Catalunya serà independent de la mà de la dreta. Perquè, senyors, en aquest país qui mana és CiU, i per molt que, com a matrimoni que sobreviu al pas del temps com pot, ara estiguin passant una crisi, els senyors d'Unió, que són una gent molt rància, segueixen allà: manant, vivint al Palace i menyspreant tota una població que lluita cada dia per seguir endavant. Arribarem a la Independència de la mà d'una colla de corruptes, d'una gent que prioritza els interessos propis de les classes benestatns que els drets socials, d'una gent que han estat els primers en retallar Sanitat i Educació, que donen la cara per les males actuacions dels Mossos i no els sancionen, que s'han apuntat malament i tard a la voluntat del poble català, tan sols amb interessos electorals i amb la visió de que l'Estat deixi de fotre mà a la nostra caixa per poder fotre'n més ells. 

No ens hem d'equivocar. El 9 de novembre del 2014, quan votem sí, sí; no estarem votant per la nostra llibertat, tan sols estarem intentant evitar una pena de mort. 

La Independència no serà la nostra panacea, i més ens val recordar-ho. Perquè avui, i al 2014, aquest país seguirà tenint uns dèficits socials escandalosos, seguirà encaminant a la seva societat a la pobresa, i seguirà oferint una educació de pitjor qualitat, en català, sí, però sense recursos. Seguiran carregant-se un dels millors sistemes sanitaris mundials i seguiran eixamplant la diferència entre ciutadans de primers i segona. 

Com diu el meu germà, "Encert i sort companys!", per recordar que, abans i després del 9 de novembre de 2014, s'ha de seguir construint un país que els nostres governants estan deixant en runes i que la Independència, més lluny que a prop de ser la redempció absoluta, serà un camí difícil, que tan sols valdrà la pena, si de la mà canvien moltes altres coses en el nostre govern. Començant per la gent que ens mana. 



pd. Durant molts anys he escoltat com em deien "facha" o em preguntaven si votava al PP. Bé, sempre he votat a ERC. I per si no queda clar, un intolerant català em sembla igual de qüestionable que un intolerant de qualsevol altra banda del món. I sí, Madrid segueix sent  una de les meves ciutats predilectes; també ho és Londres i això no em fa ser un britànica conservadora que odia als escocesos.