Tinc, per bona o mala costum, escriure en el blog en castellà. Els motius són diferents: em sento còmoda, és una llengua que m'encanta, alguns amics i familiars no entenen el català (i no tenen per què, igual que no sé l'holandès o el japonès o qualsevol altra llengua que no siguin les meves nadives i l'anglès), i quan he parlat d'algun tema conflictiu m'ha semblat important que un castellanoparlant entengués les coses amb facilitat.
Tinc 26 anys i, si fa o no fa, sóc independentista. Dic si fa o no fa perquè ja m'agradaria que en aquest Estat de merda poguéssim conviure sense perdre el nostre bé més preat: la cultura pròpia. Però s'ha demostrat que no pot ser, que els de l'Estat gran no están por la labor. De fet, no estan per feina per res; però, sense desviar-me del tema, han deixat més que demostrat que no estan per feina a l'hora de defensar una llengua que no sigui la castellana, unes tradicions que no siguin les seves i unes voluntats que no vinguin marcades en aquesta Constitució que ens regeix i que s'ha quedat anquilosada en uns temps que no són els que corren. Els que manen a l'Estat Espanyol, crisol de culturas, mai han treballat ni treballaran perquè es visqui en un entorn de tolerància i de respecte de les diverses identitats que formem part del mateix. I ja no parlo de la pela, perquè d'economia no entenc, però em sembla que les xifres parlen soles; parlo de cultura, que al final és el que ens ha fet més mal a tots: que ens vulguin castellanitzar, que ningú s'inmuti, que ens toquin la llengua que tan soferta persisteix malgrat les mil i una prohibicions, que venguin la Història explicada des de l'altra banda, i una llarga llista. No, ha quedat demostrat que el Federalisme (i menys un que funcionés), no és possible. I em sap molt greu, perquè ja em meravello cada cop que estic a l'Alhambra, visito Toledo, torno a Madrid, recordo el Camino de Santiago o fem una escapada a qualsevol indret de la península (la darrera va estar al País Basc, però abans havia estat València); em sap greu perquè he conegut a gent excepcional a tots aquests indrets, perquè part de la meva família és andalusa i algunes de les meves grans amistats, madrilenyes. Però, senyors, si no és possible la convivència, no hi vull ser. Sóc independentista perquè no em reconec en la seva identitat i perquè crec fermament que aquest petit país nostre pot tenir un projecte de creixement per si mateix que no pot tenir formant part de l'Estat Espanyol.
Però no ens equivoquem.
Avui ha sortit el senyor Mas i ha dit "Catalans i catalanes, tenim data per la consulta" (i els de l'ABC han dit, "Los muy cabrones nos van a joder la Almudena, ¡ADREDE! -sincerament, vaig viure dos anys a Madrid i des dels 15 mai he perdut el vincle amb la ciutat i sóc incapaç de recordar quan és la festa autonòmica d'allà... ¡EN FIN!). Aleshores molts catalans i catalanes han dit.... "Serem lliiiiuuuureeeeeesssss!!!!" i el país anirà millor només perquè el poble -que encara s'ha de veure- haurà clamat un cant de germanor i llibertat.
Doncs no.
Si el procés independentista segueix el seu curs, tal i com va ara per ara, passarà una cosa que mai m'hagués imaginat: Catalunya serà independent de la mà de la dreta. Perquè, senyors, en aquest país qui mana és CiU, i per molt que, com a matrimoni que sobreviu al pas del temps com pot, ara estiguin passant una crisi, els senyors d'Unió, que són una gent molt rància, segueixen allà: manant, vivint al Palace i menyspreant tota una població que lluita cada dia per seguir endavant. Arribarem a la Independència de la mà d'una colla de corruptes, d'una gent que prioritza els interessos propis de les classes benestatns que els drets socials, d'una gent que han estat els primers en retallar Sanitat i Educació, que donen la cara per les males actuacions dels Mossos i no els sancionen, que s'han apuntat malament i tard a la voluntat del poble català, tan sols amb interessos electorals i amb la visió de que l'Estat deixi de fotre mà a la nostra caixa per poder fotre'n més ells.
No ens hem d'equivocar. El 9 de novembre del 2014, quan votem sí, sí; no estarem votant per la nostra llibertat, tan sols estarem intentant evitar una pena de mort.
La Independència no serà la nostra panacea, i més ens val recordar-ho. Perquè avui, i al 2014, aquest país seguirà tenint uns dèficits socials escandalosos, seguirà encaminant a la seva societat a la pobresa, i seguirà oferint una educació de pitjor qualitat, en català, sí, però sense recursos. Seguiran carregant-se un dels millors sistemes sanitaris mundials i seguiran eixamplant la diferència entre ciutadans de primers i segona.
Com diu el meu germà, "Encert i sort companys!", per recordar que, abans i després del 9 de novembre de 2014, s'ha de seguir construint un país que els nostres governants estan deixant en runes i que la Independència, més lluny que a prop de ser la redempció absoluta, serà un camí difícil, que tan sols valdrà la pena, si de la mà canvien moltes altres coses en el nostre govern. Començant per la gent que ens mana.
pd. Durant molts anys he escoltat com em deien "facha" o em preguntaven si votava al PP. Bé, sempre he votat a ERC. I per si no queda clar, un intolerant català em sembla igual de qüestionable que un intolerant de qualsevol altra banda del món. I sí, Madrid segueix sent una de les meves ciutats predilectes; també ho és Londres i això no em fa ser un britànica conservadora que odia als escocesos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada