Potser he trigat una mica més del que toca en donar-vos les gràcies, però no m'ho tingueu en compte. Espero trobar les paraules adequades i que tots tres us trobeu com peixets a l'aigua en aquest post.
Cadascú de vosaltres va aparèixer en etapes molt diferents de la meva vida, també és veritat que de forma gradual: la Gemma, la Mireia i l'Ignasi. Però, pel que sembla, tots tres ho vau fer amb una condició comuna, vau aparèixer per quedar-vos.
Això no vol dir que tots els anys (menys, més) que hem passat plegats hagin estat un passeig a l'ombra ple de malgalides i rosselles; sovint sóc una persona difícil, altres vegades ho sou vosaltres, però amb el temps (i una canya) hem après a conèixer -a base de forçar-los a vegades, tot s'ha de dir- i a saber dir: fins aquí hem arribat, demà (o d'aquí a uns minuts) serà un altre dia (o una altra estona).
Poc a poc hem anat creant el cercle, petit però còmode, on ser nosaltres mateixos sense por al què pensarà l'altre, perquè, sobretot, amb els anys hem après a estar l'un per l'altre en qualsevol circumstància, i quan algú l'ha fet grossa, hem seguit estant. He après a comprementar-me amb vosaltres, a que em feu balança, perquè els punts comuns ens fan grans, però els punts oposats ens fan forts i extraordinaris.
Malgrat tots tres coneixeu (en mayor o menor medida) el pitjor de mi, estic convençudíssima d'una cosa: també coneixeu la meva millor versió, reservada per a uns quants privilegiats (tot i la millora de les meves habilitats socials). Sempre estaré disposada a posar la mà al foc per vosaltres, a carregar-vos a l'esquena quan el camí es compliqui, o a esperar plegats quan les forces faltin i hagin d'aparèixer de noves; perquè tot i les -no poques- enganxades, no em puc penedir de cap segon dedicat a cap dels tres. La millor collita de cada època.
Ara que tenim les peces dels primers 25 anys endreçades, només ens cal mirar endavant i pensar en el trencaclosques que podrem fer d'aquí a 25 anys més. Sempre amb plans pendents, que un dia farem, o potser no, però ens fan somniar en un demà ple de moments brillants, tranquils o esbojarrats, que faran que encara tinguem -més!- fotos al facebook, més anècodtes a la butxaca, més postals al record i unes ganes enormes de seguir endavant, plegats.
Ja sabeu, els amics són la família que un escull (la tinc suada, aquesta frase), i allà estaveu tots tres: dinant a casa el sis d'agost de 2012, per celebrar -amb més o menys alegria-, que fa un quart de segle la Sandra va decidir que s'havia cansat d'estar a la panxa de la mama.
Gràcies per ser-hi,
i no només aquell dia.
A algú li diré més que a l'altre, però ho sabeu de bona tinta....
Us estimo moltíssim!
Pd. Gràcies també per saber triar, a part de vosaltres, tres de les persones que han fet el caminar més especial: la Irene, la Núria i el Jordi. Ah, i la iaia, clar!
Pd.2. Ignasi, si la Sara llegeix això, s'emprenyarà perquè ella no surt al trencaclosques :) jijijiji
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada