Dos patas pa un banco, la sort de tenir-les.

A casa els Martorell som 9 cosins i hi ha 20 anys de diferència entre el primer i el darrer; vaig ser la tercera en arribar i la primera noia. La següent nena va trigar 6 anys en arribar, i 2 anys més tard va arribar la que en faria tres (després encara van venir dues nenes més, i només un nen, perquè si alguna cosa està clara és que en aquesta família manem les dones).

Ja ha passat temps des dels cangurs de la Sara o des de que la Ivette eta molt petita i de tant en quant pujàven al càmping a l'estiu. El temps passa per a tothom, i nosaltres ho aprofitem i any rere any presentem una versió millorada del que som. Amb el pas del temps també s'ha diluit la frontera generacional que, si mai ens ha arribat a allunyar, si que està present en certes edats; ara, en canvi, tinc la sort de poder dir que no només són les meves cosines, sinó que són companyes de camí.

Hem escollit fer forts els vincles familiars que ens han fet topar-nos en aquest món fins que, de mica en mica, el cercle s'ha fer estret i hem après a necessitar-nos i a estar quan ens necessiten. Coneixem el pitjor de cadascuna, però sobretot, sabem treure el millor. Podem plorar plegades, rondinar, criticar, rajar molt sobre molta gent, fer-nos riure i riure les unes de les altres (o fer que la Sara ens odiï profundament perquè podem ser el mateix dimoni, però després ens torna a estimar), sense cap mena de dubte saben passar-ho bé plegades, i abans que algú malpensi, no cal que anem tajes per fer-ho (tot i que també sabem tajar-la plegades i, sobretot, cuidar de qui més ho necessiti). Tenim la mà a punt per si qualsevol necessita agafar-la i els braços oberts preparats per l'abraçada.

És un plaer haver vist com creixien, tot i que a una més d'aprop que a l'altra, l'orgull de cosina gran és equivalent. Perquè tot just comencem a viure el futur que ens resta passar plegades.

Perquè us estimo tant tant tant, que no hi ha prous paraules.

Y que quede claro, que yo por mis primas mato, MA-TO.