Des de sempre i per sempre. Que mai s'esgoti la felicitat.

Podria haver escrit gran part d'aquestes paraules per felicitar-te els trenta (per exemple), però resulta que l'any que hem canviat de desena teníem una celebració molt més important entre les mans. 

Han estat dies plens de nervis, d'estrès, fins i tot de disgustos, però també han estat dies plens d'anècdotes, de retrobaments, d'apropaments de mons oposats, i de que els que t'estimem haguem tingut la gran sort de tenir-te a prop. 

Em quedo amb tot el viscut al teu costat. Sempre. 

Inevitablement, seguiré plorant els nostres adéus, així que fes que valguin la pena. 

"En dies especials, com el d’avui, és inevitable mirar enrere i fer repàs del viscut. La família pensarà en tots els somnis que van depositar quan vau arribar a les seves vides i com el temps us ha anat fent com sou. Els que han arribat més tard pensaran com i quan va començar l’amistat que avui els fa estar aquí. Tots, inevitablement, pensarem en tot allò que ens resta per viure plegats. 

A mi m’és igual allà on mirar, no puc imaginar-me la vida sense tu.  

No són trenta anys juntes, però en són pocs menys. Són els anys de tenir a la Glòria de profe, de barallar-nos a tercer de primària, d’anar de colònies a la Masella i tenir clar que dormiríem sempre juntes, malgrat hagués de veure els Teletubbies tota la setmana; estic parlant de quan érem les més altes de la classe, imagina’t!! Són els anys de la ESO, en què ens vam separar per primera vegada però mai mai mai vam deixar de ser amigues, de tant en tant trucàvem al fix de casa, un dels pocs telèfons que sóc incapaç d’oblidar, i anava a jugar a casa teva, o fèiem un passeig de tarda per festa major i ens sentíem una mica més grans del que érem; aleshores ja ens anàvem fent cadascuna a la nostra manera, a estones tan iguals i a estones tan la nit i el dia, però sempre complementàries. Són els anys de Batxillerat, quan vam tornar a fer vida plegades més hores de les que podíem, i això que ni tan sols anàvem a la mateixa classe, però no ens calia; teníem prou amb les hores del pati, amb alguna estona entre classe i classe, amb els viatges al migdia amb l’avi i la seva música, que es van convertir en un dels millor records que tenim plegades, teníem prou amb les hores que robàvem al cap de setmana per fer les coses més senzilles i absurdes del món juntes; des d’anar al cine, fins a fer karaokes, per no oblidar el número ingent de fotos que ens podíem fer en una tarda, les estones jugant al Buzz, al Singstar o bebent cacaolat amb licor 43, érem unes rebeldes sin causa, què hi hem de fer, estem parlant de quan t’agradava l’Àlex Ubago i fèiem cua sota la pluja per veure’l en concert. Són els dies a Port Aventura, els primers viatges juntes, aquell cap de setmana a Blanes, tan memorable per coses que ara no vénen al cas, però que es tradueixen en riures i complicitat; els viatges a Astúries, fer de Gijón el nostre refugi, les amanides Isabel de llauna, el fuet solitari i les pastanagues crúes. Són els dos anys que vaig estar fora i que van servir per constatar que sempre ens necessitaríem l’una al costat de l’altra, que m’estimaries igual malgrat et maquillés com si ho hagués fet amb l’escopeta de Hommer Simpson per sortir de festa. Aquells van ser dies difícils i sempre he pensat que, potser, si ens haguéssim tignut més a mà, haguessin estat més fàcils. Aleshores vaig descobrir que se’m podia trencar el cor si et feien mal a tu i hagués dessitjat amb totes les meves forces poder deixar-te els meus ulls perquè t’estimessis tant com jo ho feia. Per sort, les coses dolentes es van quedar enrere, com van fer-ho els quilòmetres que ens separaven. Van arribar les hores perdudes a La Maquinista o Diagonal Mar, els vestidos toalla, els dijous de peli i telepizza, i a mida que anàvem perdent temps entre vestidors i Starbucks ens anàvem trobant a nosaltres mateixes.  

I va arribar el moment, vas prendre la decisió de la teva vida, la més arriscada, la més valenta i la més important: vas fer les maletes i vas marxar on et va portar el cor i el sentit comú. Va ser la primera vegada que vaig plorar en un comiat, i no va ser la última, però sempre ha sigut després de dir-te adéu.  

Va ser un salt al buit i, tot i el risc de caure, vas aprendre a volar. Et vas convertir en la teva primera prioritat, vas apostar per la teva felicitat, per trobar el teu racó al món i des d’aquí no hem pogut fer més que contemplar-ho admirats.  

A partir d’ara, en realitat des de ja fa un temps, ja no ets la única protagonista dels capítols que escrius. Vas saltar al buit, i vas trobar algú amb qui anar planejant fins arribar a terra, algú amb qui alçar les ales quan la realitat ensopeix, perquè l’amor sempre és revolucionari. No cal que siguin focs artificials, ni comèdies romàntiques de Holllywood. L’amor és revolucionari quan et fa mirar més enllà dels teus esquemes, quan t’obre la mirada i el cor, i fa que et sentis a casa només tenint uns braços a mà.  

Tan debò la vida us tingui reservats passatges preciosos per escriure plegats. Nosaltres esperarem el nostre torn per acompanyar-vos de tant en tant, començant per desitjar-vos que sempre us trobeu l’un als ulls de l’altre. Que la felicitat us acompanyi en aquest viatge llarg."

PD. Demano disculpes per començar a plorar gairebé abans, fins i tot, de començar a llegir. Per això i per tenir una mà constantment ocupada en eixugar-me el nas, culpo al fred i, sense cap mena de dubte, a l'emoció de veure't tan radiant.