Capítol a part

Potser he trigat una mica més del que toca en donar-vos les gràcies, però no m'ho tingueu en compte. Espero trobar les paraules adequades i que tots tres us trobeu com peixets a l'aigua en aquest post. 

Cadascú de vosaltres va aparèixer en etapes molt diferents de la meva vida, també és veritat que de forma gradual: la Gemma, la Mireia i l'Ignasi. Però, pel que sembla, tots tres ho vau fer amb una condició comuna, vau aparèixer per quedar-vos. 

Això no vol dir que tots els anys (menys, més) que hem passat plegats hagin estat un passeig a l'ombra ple de malgalides i rosselles; sovint sóc una persona difícil, altres vegades ho sou vosaltres, però amb el temps (i una canya) hem après a conèixer -a base de forçar-los a vegades, tot s'ha de dir- i a saber dir: fins aquí hem arribat, demà (o d'aquí a uns minuts) serà un altre dia (o una altra estona). 

Poc a poc hem anat creant el cercle, petit però còmode, on ser nosaltres mateixos sense por al què pensarà l'altre, perquè, sobretot, amb els anys hem après a estar l'un per l'altre en qualsevol circumstància, i quan algú l'ha fet grossa, hem seguit estant. He après a comprementar-me amb vosaltres, a que em feu balança, perquè els punts comuns ens fan grans, però els punts oposats ens fan forts i extraordinaris. 

Malgrat tots tres coneixeu (en mayor o menor medida) el pitjor de mi, estic convençudíssima d'una cosa: també coneixeu la meva millor versió, reservada per a uns quants privilegiats (tot i la millora de les meves habilitats socials). Sempre estaré disposada a posar la mà al foc per vosaltres, a carregar-vos a l'esquena quan el camí es compliqui, o a esperar plegats quan les forces faltin i hagin d'aparèixer de noves; perquè tot i les -no poques- enganxades, no em puc penedir de cap segon dedicat a cap dels tres. La millor collita de cada època. 

Ara que tenim les peces dels primers 25 anys endreçades, només ens cal mirar endavant i pensar en el trencaclosques que podrem fer d'aquí a 25 anys més. Sempre amb plans pendents, que un dia farem, o potser no, però ens fan somniar en un demà ple de moments brillants, tranquils o esbojarrats, que faran que encara tinguem -més!- fotos al facebook, més anècodtes a la butxaca, més postals al record i unes ganes enormes de seguir endavant, plegats.

Ja sabeu, els amics són la família que un escull (la tinc suada, aquesta frase), i allà estaveu tots tres: dinant a casa el sis d'agost de 2012, per celebrar -amb més o menys alegria-, que fa un quart de segle la Sandra va decidir que s'havia cansat d'estar a la panxa de la mama. 

Gràcies per ser-hi, 

i no només aquell dia. 

A algú li diré més que a l'altre, però ho sabeu de bona tinta....

Us estimo moltíssim!

 

Pd. Gràcies també per saber triar, a part de vosaltres, tres de les persones que han fet el caminar més especial: la Irene, la Núria i el Jordi. Ah, i la iaia, clar! 

Pd.2. Ignasi, si la Sara llegeix això, s'emprenyarà perquè ella no surt al trencaclosques :) jijijiji

Frívola y descerebrada, tendencia durante esta legislatura.

Cuando el PP ganó las elecciones con esa aplastante (asquerosa, apestosa, antidemocrática -y lo que nos queda por ver-), decidí que lo mejor sería ser frívola e insustancial durante los cuatro años (como mínimo) que durase la legislatura. Es la solución fácil, no se puede negar: que la cabeza sirva para llevar diademas, a lo Blair Waldorf en sus años de Queen B, o un borsalino de rafia para pasar las vacaciones mirnado al mar, estilo verano-EstrellaDamm, para que la vida se nos haga bonita y ligera, sin más preocupaciones que el bronceado o que no se caliente la cañita, por ejemplo. Era un propósito bonito, la felicidad de la ignorancia, que dicen. 

La actualidad, sin embargo, me está poniendo trabas a mis planes de vivir paralelamente dando saltitos por los arcoiris cual oso amoroso. Dicen que en este estado manda Rajoy, aunque a estas alturas sabemos que es mentira: manda Merkel, el FMI, el Banco Central Europeo o las dichosas agencias de califiación. Anyway, sin todas estas víboras del sistema, siempre he pensado que en el PP, desde hace mucho tiempo, mandan el Chema y la Espe, así que seguiría sin creerme lo de Rajoy. Total, ése no es el caso. El caso, es que este hombre que en teoría manda, desde hace ya más de 100 días, es incapaz de dar la cara ante la panda que le votó y, sobretodo, es incapaz de hacerlo ante todos los que no le votamos; pero él se reúne en petit comité, habla con sus amigotes de partido como se va a chotear de nosotros, y sale por la puerta de atrás para que las cámaras no le puedan grabar si se le escapa  la risa. Ésta no es la versión oficial, claro, pero es que no soy analista política, y ¡dios nos salve! que suficiente tenemos con sobrevivir a los análisis políticos de ciertos medios. Total, ese señor se chotea, el ciudadano de apié lee, ve, oye y se encuentra con el siguiente panorama: copago en sanidad, 1€ por receta, subidas astronómicas del transporte público madrileño, obstaculización de la libertad de expresión, mossos y policías sin causas, amnistía fiscal, corrupción indultada, la familia real que sigue siendo la familia real, y eso que, os cuento, no estoy al día. Pero así como quieren que una se vuelva frívola, ¡oyes! que hasta la Lomana dice que cada día se siente más perroflauta de corazón; y mira que a mí la mujer me cae mal, pero la Espe me cae peor. Esa mujer tendría que ir en bici a trabajar, por dos motivos: uno, que con su gasto en cohce oficial se ahorrasen el tarfiazo del metrobús; dos, que pueda estar a tiro para francotiradores y tirachinas. Claro, que si Galla era la cara bonita del PP, la de centro y bla bla bla, es porque estaba esperando llegar al ministerio para decirnos, ¡zas en toda la boca! Y os jodéis, que encima he dejado a la Botella en el Ayuntamiento. Parece que no, pero esto me sirve para cuando siento morriña de Madrid, lo siento, pero es así. Aunque claro, nosotros que vamos a decir, con nuestros amigos los convergentes, o peor, esa derecha rancia de unió. 

Tampoco le daremos muchas vueltas, porque el FMI nos va a poner límite de vida y en breve sabremos la fecha de caducidad de todo este sufrimiento. La pondrán en el dni, al lado del núemero. Código de barras, fecha de caducidad y todos a pasar por el cajero, la lástima que nunca salga a devolver. 

Para colmo, me miro la red carpet de los BAFTA, después de los disgustos de los Goya y los Oscar (suerte de J.Lo), que iban (casi) todas tan monas que es aburridísimo mirar esas fotos; y hasta Helena Bonham Carter me iba mona; mona por ser ella, claro. ¡Menudo disgusto me he llevado! Ya ni me puedo reír de los horteras. Suerte que hoy me ha dado por mirar, por fin, el anuncio de Loewe.

Redención de sábado.

Que lluevan torrentes de abriles tormentosos. Que nos sanen las aguas y nos embriaguen las dudas. Que bebamos cerveza y brindemos por las incertidumbres, que no queden certezas en pie, que mañana sea un gigante con pies de barro y no sea seguro pisarlo. 

Que nos  lluevan primaveras sobre los hombros. Sin alergias ni polen, ni astenias ni kleenex. Que tu presencia revlucione los mundos, que recuerdes que eres un aquí y un ahora, para mí que te abrazo, para ti que debes quererte, para él que te sonríe, para ella que te necesita. 

Que el hastío se vaya, o mejor, que no llegue; que no nos haga echar de menos estíos sobresaturados de sol y playa, de turistas y latas de cerveza en la playa. Que echarte de menos sea un pro y no un contra, que mi penitencia de sábado santo no sea para ti. 

Que los fantasmas huyan de mí y no yo de ellos, que mi sonrisa gane partidas y tú pierdas miradas. Que te quedes de piedra y se te sequen las palabras nunca dichas, que jamás pronunciemos a doler, que jamás lloremos a matar. 

Que la suerte nos salve y el rosario nos huya. Que no hayan misterios de pasión ni de dolor, que el gozo perdure en los brazos, en las manos, en las yemas de los dedos. Que gane la cruz la pueda cargar, que el vía crucis pueda andarlo, que no se pida más de donde no queda nada dónde sacar. 

No me lleves a puertos inciertos, no pidas lo que no puedo darte, no busque soluciones que no tengo, no mires más allá de lo que te muestro, no invoques una perpetuidad que no te doy. No me digas para siempre, no me digas nunca jamás. No conjugues verbos en tiempos pretéritos, no conjugues verbos en futuro, no condiciones infinitivos, no me hagas aborrecer imperativos. No digas que no te avisé, no enciendas luces fundidas, no busques braseros ni calefacciones de butano. No dispongas del calor a tu voluntad, no quieras que me mate el frío. 

No busques la redención en otros, no escondas el perdón de ti.

Dos patas pa un banco, la sort de tenir-les.

A casa els Martorell som 9 cosins i hi ha 20 anys de diferència entre el primer i el darrer; vaig ser la tercera en arribar i la primera noia. La següent nena va trigar 6 anys en arribar, i 2 anys més tard va arribar la que en faria tres (després encara van venir dues nenes més, i només un nen, perquè si alguna cosa està clara és que en aquesta família manem les dones).

Ja ha passat temps des dels cangurs de la Sara o des de que la Ivette eta molt petita i de tant en quant pujàven al càmping a l'estiu. El temps passa per a tothom, i nosaltres ho aprofitem i any rere any presentem una versió millorada del que som. Amb el pas del temps també s'ha diluit la frontera generacional que, si mai ens ha arribat a allunyar, si que està present en certes edats; ara, en canvi, tinc la sort de poder dir que no només són les meves cosines, sinó que són companyes de camí.

Hem escollit fer forts els vincles familiars que ens han fet topar-nos en aquest món fins que, de mica en mica, el cercle s'ha fer estret i hem après a necessitar-nos i a estar quan ens necessiten. Coneixem el pitjor de cadascuna, però sobretot, sabem treure el millor. Podem plorar plegades, rondinar, criticar, rajar molt sobre molta gent, fer-nos riure i riure les unes de les altres (o fer que la Sara ens odiï profundament perquè podem ser el mateix dimoni, però després ens torna a estimar), sense cap mena de dubte saben passar-ho bé plegades, i abans que algú malpensi, no cal que anem tajes per fer-ho (tot i que també sabem tajar-la plegades i, sobretot, cuidar de qui més ho necessiti). Tenim la mà a punt per si qualsevol necessita agafar-la i els braços oberts preparats per l'abraçada.

És un plaer haver vist com creixien, tot i que a una més d'aprop que a l'altra, l'orgull de cosina gran és equivalent. Perquè tot just comencem a viure el futur que ens resta passar plegades.

Perquè us estimo tant tant tant, que no hi ha prous paraules.

Y que quede claro, que yo por mis primas mato, MA-TO.

Tota una vida...

Segurament moltes de les paraules que escriuré ja les vas llegir per nadal, i les tornaràs a llegir abans de marxar. Però sé que necessites escoltar-les, així que te les deixaré escrites, accessibles des de qualsevol lloc on arribi la xarxa, perquè les tinguis a mà sempre que les necessitis. 

No em descompto si dic que ja són 20 anys els que hem passat juntes, sense comptar la Cuna, tot i que des de l'escola bressol ja estàvem predestinades a fer-nos velles juntes. El temps ha passat, i malgrat que som un desastre les dues (o potser gràcies a que), sempre hem mantingut les nostres passes prou compassades com perquè ens poguéssim agafar la mà sempre que ho hem necessitat; a vegades hem arribat a temps, d'altres una mica tard i moltes vegades ens hem anticipat i no ens ha calgut arribar. 

Tenim la immensa sort d'entendre-ns fins i tot quan ens desentenem, la capacitat de mirar enrere juntes i somriure malgrat les coses que s'han creuat a la vida de l'una i de l'altra, sabem fer plans del no-res i que sobreviurem a les ensaladas isabel passi el que passi, que el cerro sempre serà el nostre lloc, que podem riure com nenes tontes quan ens plagui, que per molt que ens equivoquem sempre ens donarem un motiu per sortir endavant. 

Hem aconseguit fer de les diferències un lloc comú on ens fem grans, has cuidat de mi i, espsero, haver cuidat de tu també. No vam saber ser adolescents quan tocava, i com a conseqüència gaudim juntes de moments de tonteria que no tenen preu. 

Serà difícil dir-te "fins aviat" quan marxis lluny lluny, però saps que sempre que em necessitis, en píxels, en directe o en e-mail, apareixeré com pepito grillo per donar-te la brassa, dir-te les coses que no vols escoltar, i de tant en tant les que també vols escoltar. 

Per si mai se t'oblida,

t'estimo molt molt molt, moltíssim.

I al quart de segle arribarem plegades, i prepara't, perquè serà un remember d'aquests més de 20 anys. :)

A tu, que has escollit la distància

Potser el títol sona a retret, a paraules massa dures per algú que està passant la meitat del Nadal lluny de casa; però no és així. Sempre he estat la primera en escollir la distància, en ser lluny, tot i que sempre he sospitat que estar lluny l'un de l'altre és diferent per a tu que per a mi, però així estem fets, de la mateixa pasta amb diferents additius, ens estimem a cadascú a la nostra manera, com podem i el millor que sabem. 

El cas és que ets lluny, i malgrat Nadals a mitges d'altres anys, de cop arriba el dia de Reis i no hi ets, i me n'adono que sempre quedarà alguna cosa que haguem fet junts i l'hagi de fer sense tu per primer cop. Baixar a obrir els regals i que no hi siguis, amb l'entusiasme que hi posaves quan a la resta ens faltava, amb les bronques que teníem cada any quan els pares et regalaven unes sabatilles esportives i era l'única que et comprava còmics i llibres, i somreia satisfeta perquè no hi havia cap dubte que el meu regal era el teu preferit (bé, els pares m'ho posaven fàcil, ho sé). 

L'any de la Play Station (i la tele -del Jaume- i la minicadena -de la Sandra-), les estones jugant a l'Hércules, l'any de la PS2 i el temps que vam dedicar a convèncer al pare perquè ens la comprés, la sèrie de dvd's d' ESDLA en edició especial que queia cada any (sempre coinciden les dates). 

Cada any el mateix dubte: que ve primer, l'ou o la gallina?? primer esmorzem o primer obrim els regals? sempre intentant girar la truita i que fossin primer els regals i després la teca, però mai ho aconseguíem (ho haig de reconèixer, ho he tornat a intentar... i no, no ha funcionat); repartir els regals entre els tiets, els pares i la iaia, sempre amb alguna presa de pèl per algú i amb els regals que mai falten: camisetes interiors, conjunts de calces i sostens, pijames i... caramens de la cavalcada per la iaia! 

Ah! I m'he deixat el moment del tortell, sempre sempre et tocava el rei, has hagut de marxar a viure a vuitcensmilquilòmetres per que em toqui la corona, i en la repetició! 

En cinc minuts seré a casa l'avi, on ja no et toquen tants regals perquè, clar, ets el més gran, però que es manté amb la teva empremta, i és la teva empremta la que resta quan marxes de nou. No hi serem tots, però sabem, i sabeu, que la nostra família està sencera allà on es trobi qualsevol de nosaltres, deu ser alguna cosa genètica. 

Tu, que has escollit la distància, viu els nous reptes amb l'emoció tranquila que et caracteritza, segueix fent teva aquesta ciutat on ja et saps perdre i trobar, perquè malgrat el temps que passem enyorant-te, pagarà la pena trobar-te a faltar. 

Feliços reis, i penseu que... vosaltres teniu més i millors rebaixes.

Desajuste horario

Mañana, a estas horas, estaré muerta de sueño, con cara de matadme antes de dejarme un segundo más sentada en esta mesa, y deseando que lleguen las ocho para irme a casa. Porque de las 10 horas de guardia, si hay horas que matan, son las tres que van de 4 a 7 de la madrugada. Hoy no tengo guardia, estoy felizmente en casita, son las 06.59 y llevo más de dos horas despierta. La vida es muy cruel. 

Total, que el pueblo está muerto porque la gente huye en bandada cuando llega agosto y, por lo visto, el mundo se para cuando llega la segunda quincena. Qué horror. Igualmente, mirad qué horas. Sigo preguntándome qué hace mi cuerpo con las horas de sueño y no lo entiendo, era todo una experta en vivir durmiendo, qué broma de mal gusto. 

Después de un rato trasteando por la red, me he levantado y he proseguido con la segunda parte de la misión "EnEstaCasaNoCabemosTodos": en definitiva, tirar mierda a la basura. No trastos cualquieras, no no. Se trata de entrar en la habitación de los desastres, abrir armarios y, al menos, librarte de la mitad de cosas acumuladas y sin servicio. Es una tarea horrible, no os creáis, porque quitando las cosas obvias (bolsos partidos en dos, por ejemplo), una nunca sabe qué tirar y qué no, y encima hay cosas a las que tienes apego así que, después de dejarlas en el montón de las incertidumbres en un acto de valentía, las miras fijamente un rato y te autoconvences de que lo vas a usar en próximas ocasiones. Mentira. 

Las ventajas, en cambio, se merecen un esfuerzo para que pases de tener tres bolsos miss sixty a no tener ninguno, porque por mucho cariño que les tengas, en ese estado un bolso, ni un nada, puede salir a la calle. Y es que estos actos de purificación material te dejan con unas ganas de purificación propia que ríete tú de las jornadas espirituales para encontrarse con uno mismo. En este arrojar a la bolsa de los desechos, he aprovechado para sacar del armario los tres pantalones que me quedaban en el altillo. Esos pantalones. No sólo estaban en el altillo, estaban en el altillo detrás de los pijamas de invierno, para no verlos y no tener pesadillas con ellos, mi enorme culo y mi fofísima barriga. Sorprendentemente, sólo me van una talla pequeños, de esos que te subes y te abrochan, pero te salen todas las carnes, de los que alguien diría "con una camiseta ancha y larga" y ya está, y se queda ancha y larga como tres camisetas de esas juntas. Así que, por sólo una talla, he decidido colgarlos en las perchas de madera, con mis pantalones de cada día, para recordarme que, una vez perdidos once kilos, no puedes lanzar todo este esfuerzo por la borda, y, sobretodo, no puedes ni debes recuperar un sólo gramo, que los reinstalados después se vuelven peleones. 

Así que aquí estoy, en la terraza, aprovechando que a estas horas corre fresquito. Con un té negro a la manzana, bien fresquito, que a parte de las propiedades diuréticas y depurativas, lo compramos en Harrods, y ya estoy viendo como mi aura de divinidad habitual se ensancha y se llena de brilli. Porque en esto de renovarse o morir, la que no hace más que renovarse es mi autoestima, que esto de quererse mucho es muy importante, y me repito como el ajoblanco (qué cosa tan rica y tan hipercalórica), pero es que la gente no se lo acaba de creer, y ¡ya me contarás! porque mi abuela se ha ido más de un mes de vacaciones, y no puedo depender de que me diga cosas bonitas, que ella es muy digna y si le da el punto te deja patidifusa y patialaire. 

Resumiendo, que aprovechéis el verano, que el sol sienta bien a todo el mundo y la vitamina D rejuvenece, y a la mala cara, buen tiempo. Como no tengo vacaciones, ni buenas combinaciones para ir a la playa (gracias, Renfe, ¡gracias!), tendré que ir a la piscina y llevarme Ulises de Joyce o algo así, a ver si consigo dormirme y sueño con el día que la báscula me diga que ya son diez kilos menos. Oye, qué alegría anticipada.